COLLSEROLA: EL PULMÓ VERD DE BARCELONA

On acaba la ciutat i comença el bosc

Saps què és curiós de Barcelona? Que no l’entens del tot fins que no la mires des de dalt. De debò: puja una mica i, de sobte, tot cobra sentit. Allà està Collserola, aquella gran franja verda que abraça la ciutat per darrere, amb més de 8.000 hectàrees de bosc, turons i antigues masies. És, literalment, el pulmó de Barcelona.

Segles enrere hi havia monestirs, camps de cultiu i masies on la gent vivia de la terra. Avui és el lloc on els barcelonins pugen per desconnectar: a caminar, a muntar en bici o, simplement, a escoltar el silenci.

Un viatge curt per tornar a respirar

El millor de Collserola és la proximitat. En mitja hora passes del soroll de Plaça Catalunya a l’olor de pi. Pots agafar el tren dels Ferrocarrils, línies S1 o S2, i baixar al Baixador de Vallvidrera, just a l’entrada del parc. O pujar en metro fins a Av. Tibidabo i agafar el funicular.

També pots anar en bici: hi ha rutes senyalitzades des de diversos barris o fins i tot pujar a peu des de Sarrià o Sant Gervasi. Sí, es pot fer caminant des de la ciutat. Consell d’amic: puja en tren i baixa caminant. El descens pel bosc és una meravella.

El cim i l’horitzó

A dalt hi ha el Tibidabo. El reconeixeràs de seguida: l’església del Sagrat Cor i el parc d’atraccions, el més antic d’Espanya. Des d’allà, el mar a un costat, les muntanyes a l’altre i tota Barcelona als teus peus. Són vistes que et fan reflexionar.

Si continues una mica més, veuràs la Torre de Collserola, aquella agulla futurista dissenyada per Norman Foster per als Jocs Olímpics del 92. Té un mirador a 560 metres d’altura. Si pateixes vertigen… millor no miris avall.

El camí on respira la ciutat

Però, sincerament, el millor de Collserola no està a dalt ni en els edificis. Està als camins. La Carretera de les Aigües és la joia de la corona. Els barcelonins l’adoren. És un sender ample, gairebé pla, que voreja la muntanya amb vistes que et deixen sense paraules. A un costat, el bosc; a l’altre, la ciutat s’estén fins al mar.

Si hi vas al capvespre, el cel es torna taronja i violeta, i la ciutat brilla com si fos d’un altre món. Hi ha bancs per seure, mirar i no fer absolutament res. Que a vegades és exactament el que cal.

Masies, aromes i vida entre els arbres

Entre els senderols encara hi ha masies que avui tenen una altra vida. Can Borrell, per exemple, on pots menjar cuina catalana després de la caminada. O Can Catà i Can Coll, convertides en centres ambientals i ideals per anar amb nens. Si t’hi fixes, veuràs esquirols, falcons i, de tant en tant, algun senglar curiós. No t’espantis, només passen a saludar.

Caminar sense pressa, mirar sense mapa

Collserola no té una sola manera de recórrer-la. Pots fer rutes curtes, com la que va del Baixador de Vallvidrera al Tibidabo, o travesses llargues, com la que uneix Sant Cugat amb Barcelona, amb vistes que compensen cada pas. I, clar, hi ha el clàssic Camí de les Aigües, el passeig dels diumenges: corredors, ciclistes, famílies, gossos… tots gaudint del mateix horitzó.

Consells de qui ja ha pujat

No cal complicar-se gaire, però anar preparat ajuda: aigua, protector solar i calçat còmode. Mira el temps abans de sortir: el paisatge canvia completament segons l’estació. I, si pots, lleva’t una mica d’hora, sobretot els caps de setmana: els barcelonins estimen aquest lloc i es nota.

L’escapada més a prop de casa

Collserola és un respir. És aquell moment en què deixes enrere la ciutat, el cos es relaxa i l’aire fa olor diferent. Allà dalt, entre els pins, el temps va més lent i t’adones de com és d’estrany i meravellós estar en un lloc on pots passar de la platja al bosc en mitja hora.